Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Història

Banyoles és una ciutat de 19.600 habitants, està situada a l’extrem nord oriental de Caatlunya i és la capital de la comarca del Pla de l’Estany. Es troba a mig camí de la Costa Brava i dels Pirineus, formant un triangle de poblacions i indrets de gran interès històric, turístic i paisatgístic. Se situa a 120 km. de Barcelona, 20 km de Girona i a 49 km de la frontera amb França.

La ciutat de Banyoles està ubicada a la riba oriental de l’Estany que porta el mateix nom, sobre la cota de 175 metres sobre el nivell del mar. Està situada al límit més oriental del Sistema Transversal Català, al mig d’una depressió natural que té el seu origen en la conca lacustre. Banyoles queda flanquejada al nord pels blocs abruptes de la Mare de Déu del Món i a ponent per la serra de Rocacorba. La plana està envoltada de serralades, excepte pel sud que s’obre la plana de Cornellà del Terri en direcció a Girona ciutat.

El clima de Banyoles és típicament mediterrani, entre les tendències més acusades de l’atlàntica de la Garrotxa i la més humida del Gironès. La temperatura mitjana interanual és de 15º C i la pluviositat és força abundant, amb un índex anual que sol oscil·lar entre 700 i 900 mm, amb una mitjana anual de 815 mm.

L'Estany, els recs i hortes, les zones boscoses, els parcs, jardins i zones verdes, formen part del nostre patrimoni natural que hem de gaudir i protegir.

El terme municipal de Banyoles és petit, amb una superfície de 10,89 km², i queda envoltat pels municipis de Porqueres i Fontcoberta. Banyoles té uns 19.600 habitants empadronats i hi conviuen més de 70 nacionalitats.

Banyoles combina el sector serveis amb una important implantació de la indústria. El sector agrícola ha perdut pes amb el pas del anys.

La capital del Pla de l’Estany és una ciutat de serveis i és el punt el centralitat dels municipis de l’entorn. Té una rica activitat cultural i d’oci. Compta amb el Museu Darder, el Museu Arqueològic, l’Arxiu Comarcal, el Teatre Municipal, la Factoria d’arts escèniques, l’Auditori de l’Ateneu, la Biblioteca Comarcal, entre d’altres.

Banyoles té un fort component esportiu amb camps de futbol, tennis, les instal.lacions del Club Natació Banyoles, el camp de regates a l'Estany o els pavellons.

Història

 

La ciutat de Banyoles es troba en una comarca, el Pla de l’Estany, habitada des de temps molt reculats. Un exemple il·lustratiu d’aquest fet, és l’existència de la famosa mandíbula preneandertaliana (d’uns 80.000 anys d’antiguitat). Després, a la prehistòria, les vores de l’Estany probablement varen estar poblades, però no en tenim les primeres evidències fins al neolític antic, amb el poblat de la Draga (del 5200 aC).

D’època romana, s’han trobat algunes restes a la Porta del Forn quan es va recuperar una ara romana i una terracota que representa un cap d’August, el primer emperador romà, la qual cosa fa pensar que hi devia passar una via secundària al segle I dC.

 

El nom de Banyoles

És possible que en època romana hi hagués alguna mena de banys públics a la zona de Banyoles, sobre les terrasses travertíniques, per damunt dels aiguamolls. D'aquí pot venir el nom primitiu de Banyoles, derivat de la paraula llatina Balneolae que significa banys petits.

El primer topònim conegut és el de Baniolas, documentat en el precepte de Lluís el Pietós (822 d.C.). Posteriorment el nom sofrirà diverses modificacions, en època medieval i moderna, fins arribar a la grafia actual de Banyoles.

 

El naixement de la vila medieval

Malgrat tot, l’actual ciutat de Banyoles no es comença a formar fins al segle IX. Va néixer al voltant del Monestir benedictí de Sant Esteve fundat cap el 812 per l’abat Bonitus sobre un antic temple possiblement tardoromà.

Prop del Monestir s’hi varen aplegar els primers habitants, que durant segles varen estar sota el poder feudal dels seus abats. Aviat, es varen dessecar els aiguamolls, es varen construir uns recs de sortida de l'Estany i es varen posar els fonaments d’una Banyoles pròspera.

Més tard, la vila es va expandir a l’entorn de l’església de Santa Maria dels Turers (construïda entre 1269 i 1333) i de la plaça porticada de la Vila Nova (l’actual plaça Major, del segle XIII). La presència dels monjos va marcar la seva vida uns mil anys, fins a l’expulsió de la comunitat religiosa el 1835.

A l’edat mitjana el poder de la vila, la representació popular en l’administració municipal, va adquirir importància. En un primer moment, el Monestir va assumir tots els poders judicials i administratius, però en el decurs dels anys la vila va anant assolint llibertats i privilegis.

L’església de Santa Maria dels Turers va tenir un paper destacat en aquesta llarga pugna amb el poder feudal dels abats. El 1303, l’abat Bernat de Vallespirans va concedir a la vila una carta municipal i, des d’aquest any, va quedar regida per un Consell de Prohoms amb quatre jurats i deu consellers.

En el segle XII, Banyoles era un dels principals centres drapers de Catalunya i els famosos “draps banyolesos” s’exportaven a tota la Mediterrània. La gran època d’expansió econòmica correspon als segles XIII i XIV. Els molins drapers es concentraven sobretot al rec Major, però també s’hi trobaven d’altres activitats com els molins blanquers, el tint els teixits i els molins fariners. Llavors, la vila va créixer a l’interior d’un recinte emmurallat que s’havia començat a construir l’any 1209 i es va acabar al segle XV.

 

Època moderna i contemporània

A partir del segle XIV, varen venir uns segles de decadència, i no va ser fins al segle XVIII quan es va experimentar un gran desenvolupament econòmic, demogràfic i urbanístic.

En aquella època, era una de les primeres poblacions de les comarques gironines en la producció de teixits de cànem. Al segle XIX va tornar la crisi profunda i l’estancament econòmic i demogràfic. L’exportació d’alls i la criança de porcs i de mules ajudaren a substituir la indústria. La diversificació de l’economia no es va materialitzar fins ben entrat el segle XX.

El 1920 Banyoles va rebre el títol de ciutat de la mà del rei Alfons XIII.

Als anys seixanta del segle XX es va produir un fort creixement. La població ocupada en la indústria i els serveis es va incrementar notablement, mentre va decaure la dedicada a l’agricultura. Fins al final del segle XX, els sectors industrials més forts van ser els de la construcció, de la fusta, del tèxtil, del metall, de les pells adobades i de l’alimentació.